Aquest estiu vàrem celebrar l’aniversari del meu nebot de tres anys a una platja, a la platja hi havia més nins com és de suposar, és un lloc públic per tant hi havia gent externa que no tenia res a veure amb la festa.
En un moment quan tots els nins berenaven els pares es varen a posar a riure veient una nineta d’un any i mig menjant a la desesperada, una nina que no coneixia ningú. Al cap d’una bona estona verem una dona que s’acostà a cercar-la perquè com és de suposar per educació no t’autoconvides a una festa. Però per sorpresa nostra com que la nina va començar a plorinyar la seva mare la va deixar anar a que continuàs menjant i se’n tornar. Al cap de 5 minuts tornar i agafà un plat amb patatilla perquè aquesta i anàs, com és de suposar la nina no hi volia anar, així que es va posar a fer potadetes, aquí la mare va reaccionar dient: “Es que no li se dir que no?”, deixant-la denou fer el que la petita volia.
Llavors és aquí on em demano si a una nina de un any i mig no li sabem dir que no, que passarà quan cresqui, quan demani, sempre li donarem el que vol, realment la gent és conscient del que vol dir posar unes normes, uns límits entre el que es pot fer i el que no. Haurem de fer escoles per a pares perquè aprenguin a dir NO?
I si fóssiu la mare que haguéssiu fet?
No és fàcil dir que no però si pensam que el que estem fent és educar, hem de fer un esforç. A més, que a un infant li diguis un NO! no li crearà cap trauma.
ResponEliminaCrec que una escola de pares per xerrar dels límits seria una molt bona idea perquè és un tema molt important tant per ells com pels mestres ja que la col·laboració i el treball conjunt entre aquests dos ens durà a l'èxit amb més facilitat.