L'estiu passat, vaig fer feina al col·legi públic Migjorn situat a Bendinat. La meva feina consistia en estar amb un infant de sis anys que tenia paràlisis cerebral.
Al principi, com és normal, tenia molta por i estava molt nerviós quan estava amb ell, ja que, l'infant, no caminava gaire bé i sempre anava acompanyat de una petita crossa. Jo el veia tan fràgil que el primer dia, quan me'l varen presentar, no podia evitar anar darrera ell tot el temps.
El problema va venir quan vaig descobrir que el nin, per tal de cridar l'atenció dels altres i aconseguir que tots li fessin cas, es tirava en terra. Al llarg de la primera jornada de feina es va tirar en terra dues vegades i sempre quan hi havia un adult davant, cosa que encara feia crèixer el meu nerviosisme. Jo no sabia on m'havia de ficar.
Un dia, quan vàrem baixar al pati, vaig poder comprovar les meves sospites: quan un monitor va passar pel seu costat, vaig veure com, literalment, llançava la crossa al terra i després ell es tirava darrera. En aquest moment vaig decidir no fer-li cas quan feia aquesta conducta, inclús ho vaig parlar amb els monitors.
A partir d'aquell moment no ho va tornar a fer.
D'aquí la importància de ser conscients que els i les mestres hem de ser grans observadors!
ResponEliminaÉs important saber per quina raó es produeixen algunes conductes, però sobretot quina circumstància o fet les està mantenint. Si aconseguim saber això, podem extingir respostes (conductes) com la que estava produïnt aquest infant.